Què és una persona: allò que en veiem des de fora o allò que sent per dins? «De portes endins» és una novel·la coral en què cada personatge narra, en primera persona, la seva pròpia versió dels mateixos fets. La gran protagonista és la Maria, a qui sentim molt més que als altres, però els seus tres fills, la seva neta Marina i l’Hugo també tenen molt a dir, i ho fan sense contemplacions.

La Maria és una dona de vuitanta anys que, després de tota una vida treballant de valent i cuidant els seus, s’enfronta a uns fills que la volen ingressar en una residència. Fa deu anys que va morir el seu marit i, des de llavors, viu sola al pis que compartien. És un tercer sense ascensor, però ella no hi veu cap inconvenient a continuar pujant i baixant escales. És més: està convençuda que són precisament aquestes escales les que la mantenen en forma.

No ha volgut anar mai al casal dels jubilats, perquè considera que allà només hi van els vells, i ella no se sent pas vella. El que li pesen són els quilos que li sobren, no pas els anys.

Li agrada molt anar a comprar fruita i verdura al mercat de la plaça del Gra, on gaudeix de l’atenció que sempre li dispensa l’Edgar, un home bolivià que podria ser el seu fill i que li alegra els matins amb la seva positivitat i el seu sentit de l’humor. Un dia, l’Edgar li presenta el seu pare, l’Hugo, un senyor molt educat i ben plantat que no passa desapercebut a la Maria. Ella es queda amb el detall que ell va cada dia al casal dels jubilats a passar-hi una estona, mentre els nets de l’Edgar són a l’escola.

Per primera vegada a la seva vida, la Maria es deixa caure pel casal, on alguns coneguts la saluden i la conviden a seure amb ells. Però la seva única intenció és provocar una retrobada casual amb l’Hugo. Està de sort, perquè és ell qui la descobreix i no dubta a acostar-se a ella.

A partir d’aquell moment, els seus camins començaran a avançar plegats, malgrat tots els entrebancs que hi posaran les respectives famílies i els prejudicis socials.